Passa al contingut principal

EL BOSC, QUE EM PERD...

M'enamora el seu ull...
  
 No et despullis del tot.
Deixa'm el verd als dits,
que l'ull es desviï del gest,
que tacte esdevingui ras
o vellut o molsa amable...

No és pas tot el que vull.
És el bosc, el que em perd...

Hi ha poemes d'amor que es fonen entre el fullam dels arbres encara no esbossats, com si en treure'm les ulleres en sabés els topants de la pell i el llavi abans que la branca i el brot turgent... 


Comentaris

  1. Buf!!! ja em fas tremolar de bon matí, nena cantireta!!!

    Quin intensitat, dolcíssima!!! Quina dolços més intensa... i tot a la vegada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com un bombó amb fruits secs al damunt... Dolç, intens, com un petó significatiu ;)

      Gràcies.

      Elimina
  2. Molletes de pà ,molletes de pà... o pedretes de colors...

    ResponElimina
  3. L'amor hauria de moure el món, sinó les coses van com van!
    Les teves paraules són un bàlsam pel meu ser! Ptonets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que et deia, Alba.
      Quan la Cantireta, posa la paraula i els seus dits passegen per l'imatge, aquesta puja a la dimensió de les emocions a flor de pell.


      Gràcies Cantireta.

      Elimina
    2. Ja ho sabeu, que cada vidre de les ulleres se m'entela quan miro el que dispareu?

      Gràcies, macos! Potxons!

      Elimina
  4. Ja sé que la condició de la teua amistat o amor és no despullar-se massa i és la condició de qualsevol que estima, però et diré despullant-me que jo gràcies al meu anàlisi en el que he tocat l'homosexualitat que tots tenim i que entra a formar part del nostre Jo que és el mateix que dir l'altre, doncs tots som u com diu la llei d'entrellaçament quàntica provada per la física quàntica, i l'he posada al seu lloc que he trobat la clau en tot aquest camí iniciàtic per a comprendre't a tu i a molts escriptors, a tu que saps el que escrius i estimes amb la paraula i estimes les paraules, i per a mi ets com un llibre obert, tot i que intentaré mantenir la mateixa bellesa que si puc, que tu li dones als teus escrits, és a dir, el mateix estil, això sí, amb el meu estil, eh! he, he, he...

    Una forta abraçada des de València a la Segarra-Urgell.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veig que, encara que vagi vestida, continuo amb l'ànima a l'aire ;)

      Més abraçades, Vicent.

      Elimina
  5. Respostes
    1. Quan veus la civilització fins i tot et fa ràbia ;D

      Elimina
  6. Maco el poema, maca la cançó, i es diu Helena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha noms que inspiren coses, nena... Un n'és el teu!! :0)

      Elimina
  7. Respostes
    1. Mentre es torni amb alguna esgarrinxada, és que haurà valgut la pena ;)

      :*

      Elimina
  8. El bosc et perd, però també t'hi pots perdre al bosc, sobretot en un bosc de sentiments...
    Cada branca i cada fulla, poden ser fragments d'un poema d'amor...

    ResponElimina
    Respostes
    1. I si me trec les ulleres, fins i de les potes de les aranyes en faria versos ;D

      Elimina
  9. És lo desconegut lo que ens atreu , el misteri d´anar descobrint poc a poc ...imaginant suaument tota geografia.

    ( Talment Helena , captivadora i fatal )
    Suaus besades.

    ResponElimina
  10. Et perd i t'inspira.
    De col·lecció.

    Petons.

    ResponElimina
  11. Un bosc ple de brots turgents i molsa amable és un bosc que convida a perdre-s'hi...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars