S'ha produït un error en aquest gadget

divendres, 31 d’agost de 2012

LES REGNES DE LA VOLUNTAT

 

De què parlem quan parlem de felicitat? L'estiu ens predisposa a pensar que la felicitat dura un gelat, una migdiada, una estona de platja o piscina, un petó generós, una abraçada al balcó, un arròs amb els que estimes o dormir fins tard mentre cau la pluja. He estat feliç durant les vacances, ho reconec.

VERSIÓ EDULCORADA AMB STEVIA/SACARINA

La meva felicitat té nom de dona. Duu un serrell damunt del front i una cua llarga i ben pentinada. Té uns ulls grossos amb parpelles elegants que miren dins meu quan demano que m'escolti. Camina amb tanta elegància que em deixa muda mentre busco adjectius escaients. I quan corre, el meu cor s'admira de la seva exquisita coordinació. Cau la tarda mentre les dues fem camí: ella em retorna la confiança perduda, de manar i saber què i quan vull el que vull, i jo l'acaricio, agraïda de saber que existeix, i de que entèn i executa el que jo li demano, sense violència, sense males maneres. I em saluda donant-me un copet amb el seu cap contra el meu, tan gran i tan noble, i em cauen 2 llàgrimes grosses, calentes, galtes avall. Sí, estic aprenent a muntar a cavall amb l'Aleix. Juntes en el camí però soles dins de cadascuna, amb les regnes del cavall a les mans. Les regnes de la voluntat.

VERSIÓ REALISTA AMB AGULLETES A TOT EL COS

"Hola, bona tarda!" "Hola! Ja pots anar a buscar el cavall" "Quin?" "La Blanca, és a l'estable". Amb les mans, les cames, el pols tremolós, obro totes les portelles i portes que alliberaran (és un dir) la bèstia més noble sobre la terra (estem parlant de l'euga, clar). I entro. M'he de convèncer que només tinc UNA oportunitat per agafar la bèstia i posar-li el coi de cosa que la durà a treballar una estona. "Vinga, Montse, que tu ets més...més...sí, molt més....i pots...va...a la una... a les dues..."  L'agafo ben fort amb la mà dreta, i m'ajudo de l'esquerra per posar-li allò que fa que la pugui dur fins a la dutxa. Fins ara, cavall-0, Montse-1. Respiro satisfeta. La convenço de sortir i vigilo de tenir la corda ben agafada i de que ella no em trepitgi. La lligo (hi tinc traça, fent els nusos!) Arriba la part CLAYDERMAN: la respallo, la pentino, li netejo les peülles. Part "LA DONNA È MOBILE": vaig a buscar tots els trastos per ensellar-la, i intento posar-ho tot on toca (Si ho faig malament em fotré daltabaix amb la sella per barret). Arriba el moment "WE ARE THE CHAMPIONS": si no sóc capaç de posar-li la capçada ben posada, la Blanca és capaç de tornar a l'estable a fer-hi una becaina :o)  Ronda l'Aleix pel voltant. Demano a l'euga que m'inspiri. Me fita com dient-me: " Si t'ajudo prendrem mal. Fes-ho, i fes-ho JAAAAAAAAA!!" Crec que tot és a lloc. El cavall sospira. Jo també. Anem cap a la pista, procurant no endur-nos res ni ningú pel davant. Visca!! Ara ve la part "PAPARAZZI, ON SOU?": pujar a la gropa amb la dignitat que el moment requereix. I finalment comença la classe. Encara no sé com he arribat a fer el trot a l'anglesa sense caure ni descomptar-me... les cames estan fent un treball fora de mida...les mans també ( "la regna exterior oberta, baixa-les, vigila a no empotrar-te a l'altre cavall....canvia la diagonal de trot...ara canviem de direcció...(on carai tenen el fre de ma, aquestes bèsties??)....fes-la anar al trot...això és un trot? Sembla un vals!!...patacada amb decisió....posició...taló baix...genoll amunt....apuja el cap...t'has saltat l'eslàlom!!...".) ... estem ja fent eslàloms (petits) al trot. Sense corda, amb regnes, a l'anglesa. (A(le)ix... les agulletes ens du(r)en (fins) al cel dels que s'esforcen en cada arrencada del cavall!!)  S'atura el trot i anem al pas una bona estona. Uf!! Hem acabat la classe. Elles volen sortir i anar a casa. Cal que s'esperin...A naltres ens espera desensellar, netejar tots els trastes, posar-los a lloc, treure'ns el casc i rentar les potes dels cavalls. Ah!! I donar-los pa sec, amb les mans ben planes. La Blanca me llepa les mans, agraïda. I jo li dic "guapa!". Ella em mira, i em tusta el meu cap amb el seu. "Col·legui..." S'està ponent el sol, i hem treballat força, totes quatre: Beatriu i Tuca, Montse i Blanca. Ens refresquem i ens acomiadem fins a la propera classe. Gràcies, Aleix, Remei, Sílvia, Mariona... a tots els noms propis de l'Hípica Obrint Camí per fer-nos costat en el maneig dels cavalls, i per les estones que passem junts. Sou genials.

Ella es diu Blanca.
PDU. Aquest post ha estat possible gràcies a la generositat del Sant de casa, que ha obsequiat amb 12 hores de curs d'hípica per l'esforç demostrat durant el curs (escolar) i el curs (natural de les coses) a les dones que conviuen amb ell les 24 hores del dia. T'estimem!!

PD2. Si em fan fora de casa, estaré aquí, dins del jacuzzi :o)

dilluns, 27 d’agost de 2012

No?? Perquè??

rebel·lió!!

1. Perquè SÍ (??)
2. Perquè NO (?? x2)
3. Perquè tothom ho fa (vaja...)
4. Perquè no està bé (ah...! I?)

Dimecres dia 29 torno. El termini del Premi Estellés és el dia 6 de setembre. I m'hi presento :0)

dimecres, 22 d’agost de 2012

Avui arribo als 45

1. ¿?
2. Fent que la miopia trobi un horitzó il·luminador.
3. No mirant-se gaire al mirall per al punt 4.
4. Recordar que "tot el que puja, tard o d'hora baixa" :o)
5. Ofegant les penes en orxata o cervesa ben freda
6.Abraçant a tothom que tingui ganes de ser abraçat.
7. No rellegint gaires gramàtiques.
8. Somrient a pesar de les potes de gall/gallines que picossegen el caparró amb canes :o)
9. Caminar per fer camí, sola,  per aclarir el pensament, i
10. Estimant, sempre estimant.


dilluns, 13 d’agost de 2012

LA CANTIRETA FA VACANCES

EMBRIAGUEU-VOS, de Charles Baudelaire



   Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva.
   Però de què? De vi, de poesia o de virut, com més us plaga. Però embriagueu-vos.
   I si a vegades, sobre els graons d’un palau, sobre l’herba verda d’una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda l’embriaguesa,
pregunteu al vent, a l’ona, a l’estel, a l’ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us contestaran:  “És l’hora d’embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga”.



Tret d'aquí.


Aquet bloc descansarà d'ell mateix des d'avui, dilluns 13 d'agost, fins al 28 d'agost, dimarts. Si trobeu res a faltar (els meus poemes més xulos), els he guardat per a presentar-los a concurs. A vós, sa Lluna, us deixo un regal en forma d'enllaç.Sigueu sempre així, fidel a la forma i al contingut. I, finalement, a tots els que m'estimeu i/o em valoreu, us desitjo molta salut i estimació durant aquest temps en què estaré absent del món blocaire. Fins a la tornada!

PD. El dia 22 passaré a ser una dona de 45 anys :(

diumenge, 12 d’agost de 2012

IBERS... i de veres IBÈRIQUES

Mos n'anem a veure el poblat. Caldrà posar-hi imaginació... El pernil ja el posem naltres :)
 Aquí hi teniu més informació. Més avall, lo vidio.  Visita guiada, ep!!

PD. Gràcies a les Dolors i l'Enric per la visita d'avui, que ha estat més llarga del normal però extremament profitosa. Ells han dit de nosaltres i d'un altre visitant que érem tranquils i amb ganes d'aprendre. Us deixo amb l'enllaç al seu web, que dóna molt de sí. Per cert, per fer-vos a la idea de com era en aquells temps, heu d'anar abans o després a l'Agrobotiga, on podeu saber a quines hores i dies es pot visitar el poblat iber, comprar productes artesans i veure un video de 12 minuts de duració sobre Els Vilars en forma digital.




Salut per a tots. Ja no se'ns rosteix lo cervell. Tornem a ser qui érem abans de la calor :o)


dissabte, 11 d’agost de 2012

Ja torno a ser normal, perdoneu-me...

Estimats i estimades:

1. Ahir la calor em va fondre el cervell. Per sort, l'he anat recollint en un bol i a estones i bocins, i  posant-lo al congelador, se'm va posant a lloc. NO pretenia pas que ningú deixés comentaris: vaig ser jo qui va apretar el botó que no tocava, i us vaig deixar tots intranquils i estupefactes. Us demano les meves sinceres disculpes, no pretenia que NINGÚ se sentís dolgut ni ferit per la meva manca de pràctica blocaire. Sa lluna, perdona'm, que us vaig excloure a tots per error...

2. GRÀCIES PER LA NOMINACIÓ!!

Sisplau, digueu-me alguna cosa.... Ah! He desactivat allò tan empipador de llegir números i lletres. A mi també em tocava el botet.

dijous, 9 d’agost de 2012

MENTA

Aturo el fregadís del cos contra el soc fragant, la fusta que m'atia, la gran A oberta de la clivella tan generosa que es bada només amb el nom. I el mos del bes, aquell que aplega les capes de la humitat. Mossego coixins, escric amb els dits les línies dels poemes significatius per al desig, obro gemecs lligats amb blondes negres. El calaix de la roba dels avenços eròtics roman entreobert. Llesco llenques de mes natges per al teu viatge d'estiu. El giny del meu verb roman intacte. Les pigues saben compondre l'astronomia més nostra a la meva pell. Sospira. Hi ha angles que, tot i ser rectes, porten a la perdició. Truca'm mentre em mires als ulls. M'agrades, tant com la flaire dels tomàquets madurs... Menta.

Deer Stop from Mats Nielsen on Vimeo.

L'excelsa Goldfrapp, semblant a les dives del soul. El títol juga amb les paraules "dear", que vol dir estimat, preuat, i "deer", que significa cèrvol. El mot "stop" és una aturada. Penseu el que vulgueu, però lligueu-vos amb una cordeta a la cadira... PER AL DE CASA MEVA, EL MEU SANT.

dimarts, 7 d’agost de 2012

QUE ET VAGI BÉ, CHAVELA



 LOS MARIACHIS CALLARON... A PARTIR DE HOY LAS AMARGURAS VOLVERÁN A SER AMARGAS. SEÑORAS Y SEÑORES: SE HA IDO CHAVELA VARGAS † 1919-2012

Per a la veu més rogallosa, profunda i emotiva. Chavela Vargas., 17 d'abril de 1919 - 5 d'agost de 2012.

diumenge, 5 d’agost de 2012

4rt ANIVERSARI (amb fang)

Aquest bloc, entre avui diumenge i demà, dilluns, fa 4 anys. Per aquí s'apuntava la manera de despistar-se, Una altra, per si us ve de gust saber com se'm va morir la rentadora. I aquí, què passa quan em poso a pensar.
Us deixo aquest vídeo. I el dedico a tots els noms propis que em segueixen, als noms propis amb cara que he pogut conèixer, i per als que ho faré aviat. Gràcies per ser-hi, per llegir, per dedicar una estona a escriure'm. Sense vosaltres no fóra aquesta cantireta (ni cap altra, clar).





Per als llaminers, us deixo amb la recepta del pastís que em perd. De l'ingredient que m'enamora. Del resultat que m'inspira per a fer poemes eròtics...Hale,prou! ;)

dimecres, 1 d’agost de 2012

RESUM DE TROBADA BLOCAIRE (capítol únic)

Primer de tot vull agrair la infinita paciència de Fra Miquel per guiar-me per Barna, fins arribar a puesto... molt més tard del que jo volia... Ets un solet d'home, gràcies, gràcies!!

Doncs sí, vaig arribar molt tard, perquè el Sant tenia son degut a haver estat gairebé emmanillat durant el dissabte a un terrat de 50 m2 que volia ser enrajolat amb rajoles de 30x30. (com el de l'afoto, vaja)



Sol de justícia, amos que vigilen (esnifar el ciment-cola ha de ser fatídic per a la salut, però ja se sap que hi ha gent que pensa que (3 subordinades en una frase!!) "hay gente pa tó") i massa superfície, vaja. Vaig deixar el petardet apariat, i cap a la capital s'ha dit. I un cop a dins, va i em perdo. Vaig passar per unes places molt famoses, fins a arribar a un carrer (gran) i allà vaig decidir que o aparcava o llençava lo cotxe al port. El vaig aparcar al barri de la Ribera, vés. Sense zona blava o verda o lila, érem diumenge, no tocava pagar. El Miquel em va fer de GPS celestial; les senyores, de querubins mitjancers, i finalment vaig arribar a la Plaça de la Catedral feta un "Sant Cristo" de nirviosa que estava. Suava a mars i quequejava. Lo que deia, un manyoc de nervis.


Pel que sembla, els que havien arribat allà abans que jo eren unes SANTES persones, i es van asseure a l'ombra en un banc per esperar-me. En aquestes que vam trobar-mos a la Plaça de la Catedral, que igual pensaven que els creixerien arrels allà al banc si s'hi estaven gaire estona més, mentre jo tenia posat el pinyo fixo i pensava en altres coses ("Has marxat de casa amb 5€ a la butxaca. Com pagaràs lo beure i lo dinar? A veure si trobo aviat un caixer...") Crits d' "Alto!!", crits de nom propi ("Montseeeeeeee!!"), fins que me vaig donar per al·ludida (s'escriu així?) i vaig veure que:

1. La Glòria continua tan eixerida com sempre. I aguda!
2. Lo Miquel SÍ duu barba. Però és pacient com a jardiner, treu llavor del terreny més àrid...
3. La Sílvia és més jove que jo (mentida, era la més jove de tots) i un encant de xiqueta.
4. La Núria té uns ulls preciosos. I és la meva mànager oficial des d'aquell dia!!
5. Jo no milloro gens del sentit de la orientació ni de la miopia. (Em puc perdre en un carreró sense sortida)

Vist lo qual, mos en vam anar a guardar sota unes ombres força maques i beure qualque cosa refrescant.



Un cop pagada la factura (dividida entre 5 butxaques), mos en vam anar xano-xano cap a L'Horiginal. Quin interès podem tenir en aquest lloc? Doncs que al final del restaurant, on volíem dinar i crèiem que hi feien menú, hi tenen un lloc per a recitar i escoltar coses com música i lletra. La Núria em va sorprendre gratament fent-me de padrina literària: va esmentar totes les meves virtuts, i a més va escriure amb lletra primorosa totes les maneres de posar-se en contacte amb mi. (Ai, Montse Aloy, has de confiar més en tu mateixa...)
Vam esmentar al mestre Miquel, que els coneix molt, amb qui m'uneix una sòlida amistat i admiració mútua.

tret (pum!) d'aquí :)

La Núria ja m'hi veia. Jo somio en anar-hi. Però no hi feien menú. I vam anar a un restaurant més llunyà, que també feia bona pinta. I vam menjar:
1. sopa de meló-2, amanida amb formatge fresc-3
2. salmó a la planxa-3, alguna-altra-cosa-2
3. postres-4, cafè-1


La interacció entre tots 5+1 va ser bona. Com que la samarreta de les Històries veïnals era interessant, també va donar motiu de conversa. Cap a l'hora del cafè vam tenir el plaer de conèixer l'Elfreelang, l'Elvira, que és tan ocurrent com el seu bloc, i tan lluitadora per les causes que ens fan ser catalans i sensats. Poc a poc els altres es van anar acomiadant, i vam quedar l'Elvira, la Glòria i jo. Em van portar pels carrers del barri Gòtic de Barcelona, em vaig quedar embadalida davant d'algunes façanes i murals, i l'Elvira també va anar cap a casa. La Glòria i jo la vam allargar la trobada mentre ens aturàvem al Fossar de les Moreres, i després en un bar que havia estat una bacallaneria: petit, original, escala de cargol de fusta negra que duu al 2n pis i al lavabo, i mostrador antic de marbre amb bacallans de marbre exposats sota el vidre protector. Cap a quarts de nou vam tornar al cotxe, em va guiar fins a la sortida de Barna, ella va prendre el metro, i jo la N-II cap a casa. El sol es va pondre mentre conduïa cap al poble. Sóc de poble, ves....Des del poble, gràcies a tots. Us envio una abraçada sincera i afectuosa.



PD U. L'Helena es va disculpar per no poder assistir-hi. Venia de muntanya, amb son... Lo mestre Miquel encara brega amb un aiguat dramàtic a Oliola. La Roser no venia, l'Eduard tanca per vacances, Sa Lluna no podia venir fins la 2ª quinzena d'agost, en fi... I els amics blocaires que abans/ara/aviat  éreu/sou/sireu de vagàncies, que també us vau disculpar, us esperem a la propera, que diuen se farà a terres osonenques... A vere si viniu, que "quants més sirem, més gresca farem"!!

PD Dos. Les correccions les dec a la Glòria. Diu que m'hi fixi més quan escrigui... L'entusiasme em perd :)