cantireta

No estic contenta, no, és més que contenta: estic cofoia i alhora nerviosa i molt orgullosa i emocionada perquè he tardat però ho he fet, perquè vull, perquè és un bon llibre, perquè estimo el que hi posa, perquè LO DAVID també en parla...i perquè anireu veient a la dreta del bloc on en parlarem i quan. M'hi acompanyareu? AH!!  I faig una crida a una trobada blocaire... quan us vajo bé, és clar, i llegirem i riurem i sobretot sobretot ens abraçarem i gaudirem de ser amics. Gràcies, gràcies... de la meua part, de l'Albert, del David, de l'editorial Tivoli i de la gran maquetadora que ens ha fet un llibre molt digne.

Sí, què volem les dones? Doncs de vegades un vestit que ens faci visibles, que ens posi els ulls dels altres a l'escot i al cul, que ens digui que estem vives i ens agradi que ens ho diguin. Per això, jo, que parlo del que em dóna la gana sense ofendre a ningú, he traduït aquest poema d'aquesta dona genial, la Kim Addonizio. Dedico aquest apunt a la Cristina, que m'ha fet veure la vida d'una altra manera.

QUÈ VOLEN LES DONES?

Vull un vestit vermell.
El vull lleuger i barat,
el vull ben tibent, el vull portar
fins que algú me l'arrenqui.
El vull sense mànigues ni espatlla,
aquest vestit, perquè ningú hagi d'endevinar
què duc a sota. Vull caminar pel
carrer, pel davant de Thrifty's i la ferreteria
amb aquelles claus lluents a la finestra,
pel cafè del senyor i la senyora Wong i els seus dònuts
del dia abans, pel davant dels germans Guerra
que llencen els porcs del camió al carretó
i se'ls carreguen a coll pels morros llefiscosos.
Vull caminar com si fos …

Era pastisser, i era poeta:
feia Sares com de fulls
i pa rústic d'ala d'àngel.
Els crostons, com panses d'or,
i les trenes, per pessigar-les.
Crema i ambre dins del vers,
xocolata sense Sacher,
Àustria de trufa i torró
i Sarrià i lionesa i xabàquia,
raonava el pa i la sal
i deia "se n'ha anat"
a qui pel poeta demanava.