Passa al contingut principal

De l'amor i la gent

Ahir vaig retrobar dos éssers humans increïbles, dos resilients, dos caps ben moblats als quals el destí i la xarxa del Paul Auster ha reunit i ha fet que s'estimessin. La vida no els ha tractat gens de bé, tenen l'ànima ferida des de fa molt de temps i ressentiment envers els que els han fet mal. No saben si s'han d'estimar o rebutjar-se, no saben si el món els ha de tractar bé o els ha de deixar de banda. Ells són els que salvaran el món, ells són els que caldria escoltar per a saber què vol un infant, un adolescent. La idea la tenien clara, ells no van rebre la pràctica adequada. I se'n surten, cada minut que viuen els fa encarar la vida en positiu. S'estimen, i jo els admiro.
XeXu, la meva vida no és gaire fàcil. Tinc forats econòmics, un nen que és més bebè que nen, una adolescent, i una autoestima que no sap si llençar-se al riu o beure's una garrafa sencera de rialles histèriques per acabar amb el dubte. Però sé que amb el temps un se'n surt. Jo hi vaig ser 2 cops, al pou, i creu-me, l'amor i el donar et treuen dels forats més foscos. No seré la més adequada, ni la més sensata, però estimo veritablement la gent que s'ho mereix ( i sóc primmirada, a més ). Truqueu, sereu atesos en la mesura de cadascú. I gràcies a tots pels comentaris.

Comentaris

  1. Aquesta vegada les coses s'estan sortint de mare. Agraeixo molt les mostres de suport, han estat una sorpresa, veritablement. Aquests posts que m'heu dedicat la Zel i tu em semblen massa, però. Passo alguns mals moments, per la meva manera de ser, però en realitat la vida no em tracta tan malament, no em mereixo aquestes atencions. Quan ho escric és perquè no estic bé en aquells moments, el blog em serveix com a teràpia, és una de les coses pel que el faig servir. Però després penso que no hi ha per tant, que hi ha gent que està molt malament i no es queixa tant. No puc permetre que em posis al mateix sac que tu, amb les coses que vas explicant. Això meu són cabòries, problemes d'autoestima, pors, inseguretat, però es queda en això. No tinc una vida difícil, i si faig el ploricó puc portar a equívocs i pot semblar una falta de respecte cap els que ho passen malament realment. No pretenc enganyar a ningú, cadascú pateix les seves coses, però no busco ajuda, ni consol ni res, perquè en principi no em cal. Ho agraeixo, els comentaris que rebo solen ser molt macos i enriquidors, són autèntiques alenades per a mi. Però més enllà, és posar-me en un nivell que no em mereixo. No pateixis, jo faig la meva. La situació que tu descrius és molt més preocupant i sí que es mereix més atenció. Probablement la de la Zel també. Sou dos sols totes dues però nopuc permetre que penseu que les coses em van tan malament, perquè no és així. El que no voldria és deixar d'escriure el que em surti, perquè el meu blog sóc jo, i de vegades ho necessito, però si la gent es preocupa tant, al final ho hauré de fer. Gràcies de nou, però de preocupació cap ni una. Tingues cura de la gent del teu voltant i de tu mateixa, que de ben segur ho necessiteu més.

    ResponElimina
  2. Preciós cantireta. No puc ni vull afegir res més.

    ResponElimina
  3. Bonica, els pous també els compartim, veig... N'hauríem de parlar, però és ben cert que, com més fons caus, més alegre és la sortida, i més valorada!

    Petons!

    ResponElimina
  4. Doncs anava a passar sense saber què dir a un post tan maco, tan sortit del cor, però com a mínim m'afegiré a les paraules del PORQUET.

    ResponElimina
  5. Faig tombs per ací. Assedegat i sense càntir. Gràcies.

    ResponElimina
  6. Sort que encara queden persones en aquest món, i no només gent. Sou molt macos tots i totes. ( i sóc dels que no fa servir aquesta parida del tots i totes, però avui crec que és necessari)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars