De bates blanques i mares

1.)  Ahir vaig haver de tornar on vaig tenir el Lluc. És un cèntric hospital en una capital interior, vora un riu no gaire cabalós a la plana en què, quilòmetres amunt, els raiers en feien feina, sacrifici i perill. Això de ser empresa privada no els prova. Em van contestar tan malament per demanar el telèfon de l'hospital que em feia creus dels títols que es necessiten per arribar a ser "Diplomat/-da en maladucació, impertinència i fums negres".
Reprodueixo la conversa :
Jo: - "Quin telèfon teniu, aquí?"
Ella: - "Per?"
Jo: - "Per tenir-lo guardat."
Ella: - "2302303. Per?"
Jo: - "Per tenir-lo guardat i trucar-vos."
Ella: - "No li servirà de res. Això són línies internes i si no, els truquem des de mòbils".
Jo: - (Molt empipada per la inutilitat de la conversa ) "Perdoni per haver-li fet perdre un temps tan preciós de la seva vida."

2.) Sense fill en braços, vam marxar cap a casa el dia 25 de gener, dos dies després del seu naixement ( en aquest hospital del punt 1 ) i no hi havia ningú a la porta ni a recepció que ens digués un "Tingueu coratge, us en sortireu". Apuntaven maneres. El Lluc és en aquest món, igual que la meva ràbia, però ells són uns cafres "de cuidadu".

3.) Com a epileg, us deixo amb un poema de dies difícils. En Manel Camp també hi acompanya. Gràcies a tots per llegir-me i tenir paciència amb mi.

MARE

L'interior.
El doble exterior.
L'amor és una ofrena
          física,
l'obertura de la pell.
Com copes vessades,
basades, besades en principis
             (po)ètics,
algun dels líquids cerimonials
significa i dignifica el moment:
la unió del receptor i el silenci.

Matem els miralls.
La generació que em segueix
falca els mililitres
dels Llucs d'hivern.

13 de febrer del 2003